El projecte consisteix a detectar espais urbans sense ús definit, abandonats, als quals se’ls pot donar utilitat, en aquest cas artística.

Una vegada condicionat, s’organitza una exposició col·lectiva, amb la participació desinteressada de tothom qui ho vulgui.

L’exposició dura mentre dura la inauguració i, al final el públic assistent es pot endur una de les obres.

Participants a la exposició col·lectiva del 6 de febrer de 2011:

Clotilde + Deru + Shire + Ripo + Imoya + Ratso + Naiara Vishnu + Regina Gegiorgis + A. + Super riots + Ceskus + Ubeefe + Marc Argelich + Joan Cabrer

Gràcies a ells i als assistents! Ens tornarem a trobar…

En alguns d’aquests treballs hi ha col·laborat Ripo i la Carbo Crew.

El passat 30 de novembre RTVE, a través del seu canal cultural, va emetre el programa Con visado de calle, grabat al maig del 2010 i en el que apareixiem,  juntament amb altres agents del panorama artístic contemporani estatal.

Podeu veure el vídeo aquí.

Si voleu anar al gra, estem sobre el minut 16.

Feliç any nou 2011

Intervenció realitzada conjuntament amb Ripo

Visibilitzar el context. On no hi ha corda, límit, soga, brota la vida en forma de paraules.

Continuant una intervenció anterior, també de la mà del Priorat Centre d’Art, les inscripcions efímeres corresponen a les respostes que els propis prioratins i prioratines van donar a una enquesta que els demanava pels llocs i aspectes més significatius, i també per allò que canviarien de la seva comarca.

En més d’una ocasió, la resposta va ser “Res”, justament el que Difusor i Ripo han volgut aportar nosaltres.

Ha sortit publicat el llibre “Violencia y Salud Mental. Salud mental y violencias institucional, estructural, social y colectiva“, coordinat per Iñaki Markez Alonso, Alberto Fernández Liria i Pau Pérez-Sales i editat per la Asociación Española de Neuropsiquiatría. Hem col·laborat amb un text que porta per títol “El Graffiti como herramienta social” (pàg. 131), on abordem aquells aspectes de la intervenció urbana que afavoreixen una actitud crítica i la creació de lligams comunitaris, conectant-los amb la situació sociopolítica actual.

Llogar trossos d’espai públic és un negoci rodó per a molts: municipis, empreses de “comunicació exterior” i marques: una terrassa de bar per aquí, zones multicolor d’aparcament pertot arreu, estacions del nou servei “públic” de lloguer de bicicletes, tanques publicitàries, Mupis, lones que cobreixen edificis venent el que sigui … qualsevol excusa és bona per beneficiar-se de l’espai públic.

Aquestes empreses venen aquests productes així:

• localitzacions estratègiques.
• Excel lent qualitat de presentació.
• Manteniment i inspecció de tots els suports.
• 24 hores d’impacte (suports illuminats).
• Visió del suport 100% frontal (perpendicular al trànsit).

Per tant, una tanca publicitària es cobra perquè és un suport situat en l’espai públic, altament visible i que consta de les característiques anteriorment esmentades. Les diferències de preu varien en funció de la qualitat de la tanca (grandària, ubicació, lluminositat …) i de la quantitat de producte contractat.

Però, són les tanques l’únic suport publicitari amb què ens topem per aquí? Evidentment, no. Quan comprem una peça de vestir que satisfà les nostres necessitats, acostumem a acceptar que la seva marca estigui en un lloc ben visible. Fins i tot certes persones adquireixen les peces en funció de la visibilitat de la marca.

Aquesta practica ens recorda l’home anunci, una tècnica publicitària que consisteix en que una persona porti missatges publicitaris sobre el seu cos.

La missió de l’home anunci és passejar-se amb els seus missatges publicitaris, distribuint així memes promocionals. La seva major utilitat s’obté en transitar per espais habituals de relació: treball i oci. Anteriorment se’ls remunerava econòmicament. Avui dia, hi ha gent que paga per dur-los a la roba. Una vegada més, màrqueting 2.0 desenvolupat pels usuaris.

Aquest efecte de publicitat gratuïta es dóna en tots els productes que seran usats en espais públics, com portàtils, vehicles, motxilles escolars…

Per evitar fer publicitat gratis a les marques, proposem 2 solucions:

Solució n º 1: Debranding

1. No comprar productes que, encara que poguessin satisfer les nostres necessitats, intentin també usar-nos d’home anunci.
2. Comprar productes que no ostentin de la seva marca.
3. Comprar productes que encara que tenint la seva marca visible, sigui fàcilment tapable o eliminable:

El debranding és un terme amb el que pretenem encunyar una actitud: podem sucumbir als encants que una marca pugui oferir, però de cap manera els hi farem publicitat gratis. Eliminant o tapant la marca, convertim el seu producte en genèric per poder portar-lo d’acord als nostres principis antipublicitaris.

Per eliminar les marques cosides i brodades a la roba i complements necessitem:

Cutter, tisores o qualsevol eina tallant i punxeguda.

Amb paciència, treu totes les marques visibles de les teves peces de roba i complements, desfilant-les.

Per tapar marques estampades o que no poden ser eliminades amb el mètode anterior tenim diverses opcions:

Enganxines, xapes, pegats o trepitjar la marca amb un disseny nostre, també són eines molt efectives.

Solució 2: Persona anunci

Com hem vist, una persona situada a l’espai públic pot oferir similars prestacions, si no millors.

Per tant, tanques i persones serien comparables com a suport exterior vàlid per a l’emplaçament de publicitat. Què passa amb els preus? Si les marques han de pagar per exposar a l’espai públic en suports estàtics, per què no haurien de fer-ho en suports dinàmics?

Els preus de les tanques publicitàries a l’espai públic són aquests:

¿Que valdria un vianant?